Registrat: Feb 01, 2005 Missatges: 65 Ubicació: Manresa
Publicat: Ds 22 Ago, 2009 9:06 am Assumpte: London-Edimbourgh-London 2009
Qui sabia que a Anglaterra es feia un brevet de 1400 km? Doncs el Pere ho busca per internet i ja ens tens apuntats a la London-Edimbourgh-London. El recorregut sembla fàcil, sense gaires desnivells, tenim 116 hores per fer-ho i tots ens preguntem on és el parany. Ja ho descobririem al seu moment.
Els components de l'equip són: Pere Martí, Toni Mercadal, Manel Calderó, Josep Mª Gonzalez, Ignasi Solernou, Fons Veldman, Ignasi Olivé, Joan Beltran i Manel Arrufat, l'assistència en la fan la Joana Nuvau i el Joan Morales. A Londres s'hi afegiria el Josep Mª Campos de Madrid, organitzador de la Madrid-Gijon-Madrid.
Els que anem en furgonetes sortim el dia 24 de juliol a les 6 del matí, els demés vindran al dia següent en avió. Anem fent segons el previst i abans de dinar ens surt el primer imprevist, la finestra del conductor de la furgoneta del Nasi es queda oberta. Parem, mirem i intentem canviar un fusible però sense èxit. No podem anar i menys deixar aparcada la furgoneta amb la finestra oberta, així doncs que busquem un concessionari perquè ens ho repari. El concessionari diu que s'ha de canviar el cablejat però com que és dissabte no ho podem fer, li diem que tanqui el vidre i el deixi bloquejat. Així ho fa i continuem el viatje amb 2 hores de retard. Arribem passat la mitjanit a Calais i ens disposem a travessar l'estret en ferry.
Arribem de matinada on teniem hostal reservat, però la gent encara dorm i no podrem entrar fins passat el migdia. Així que els conductors de les 2 furgonetes es van posar a dormir dintre de les mateixes. La resta anem a agafar el tren cap l'aeroport per tal de rebre els companys que venien en avió. Allà ens trobem el Manel Calderó i el Fons, el Campos tenia problemes de retard amb l'avió que venia de Madrid i l'Ignasi i el Joan venien més tard i ja ens vindrien a trobar a l'inscripció.
Per la tarda anem a fer la confirmació de l'inscripció i recollir el carnet de ruta. La nostra sorpresa és que per fe-ho han posat una taula i dues cadires a sota un arbre, els tràmits es fan totalment a mà, la cua és llarga, és l'únic dia que hi ha sol i fa molta calor. Estic distret fent cua quan de sobte veig un paio que s'assembla al Anselmo Mur i que ve cap a nosaltres; doncs resulta que és ell que també s'ha apuntat a aquesta festa. De tant en tant, un component de l'organització reparteix gots d'aigua entre els soferts randonneurs. Nosaltres sortim diumenge a les 2 de la tarda. Acabats els trámits anem a l'hostal, preparem les bicis, anem a sopar i cap a dormir.
L'endemà cap a mig matí agafem les bicis amb tot l'equipament i anem en tren cap a la sortida, deixem una furgoneta aparcada a costat de l'hostal i la que farà l'assitència ens ve a trobar al control de sortida. Arriben el Nasi i el Joan amb els maillots, ens els posem, tirem les fotos reglamentàries i anem a menjar uns espaguettis. Quan estem acabant de menjar dos individus ens roben dues bicis, la del Campos i la meva. Sortim corrents, l'un ha anat amunt i l'altra en direcció contrària. Intento seguir la meva bici, però el tio està pujat a dalt, i jo amb les sabates que porto el perdo de vista ràpidament, surten el Calderó i el Fons en bici per perseguir-lo però ja no hi són a temps, el paio i la bici han desaparegut. El Campos té més sort perquè es para un cotxe, puja el Morales, persegueixen el tio i quan estan a punt d'agafar-lo deixa la bici pel terra i s'escapa. Ve la policia, fem la denúncia pel robatori, però jo ja em temo que no la tornaré a veure.
En aquest moment em cau el mon a sobre, m'han robat la bici, juntament amb les ulleres de carrer (no podré llegir) l'impermeable, perneres, manguitos, etc. i l'ilusió per fer el brevet. Em quedo totalment abatut i els dic que marxin que no perdin temps, ja són quasibé les 2 de la tarda, que aniré amb el Morales i la Joana a fer l'assitència. No sé qui diu que anem a veure si em lloguen una bici i puc sortir. Sóc totalment escèptic però em deixo portar i anem a veure la Mel que és l'organitzadora de tota aquesta moguda. Deu ser cosa del destí, perquè es veu que un participant va canviar la bici a última hora i va deixar la vella a l'organització perquè li guardessin fins la tornada i és de la meva talla. La Mel ens diu que podem agafar-la, que me la deixen, ja parlarà amb l'amo per dir-li. La bici era una Specialized Roubaix, molt bona bici, però tenia la maneta del canvi de plat trencada (cap problema, aniré amb el plat petit), el selló em queda una mica massa alçat i no es pot abaixar perquè els cargol està clavat i podria trencar-se a l'intentar descollar-lo, el fre de darrera no frena quasibé gens, no té portabidons ni pedals. El Morales la posa a punt, un llum davant i un darrere, mentre el mecànic de l'organització va a buscar uns pedals (eren força antics) m'els munta i sortim finalment a les 4 de la tarda. Em deixen un xubasquero, uns manguitos, agafo unes perneres de recanvi que tenia a la bossa de la furgoneta i un bidó que em dona la Joana i m'ho posso tot a les butxaques del maillot, semblo un dromedari. Si decideixo començar és perquè compto amb el suport explícit i implícit de tots els companys. És tanta la rabia que tinc a dintre que no estic disposat a renunciar a fer la London per culpa d'un lladregot de merda i surto el primer i els demés darrere meu. Serà per poca estona perquè no sé cap on haig d'anar i davant passen el Pere, que porta el rutòmetre, i el Josep Mª que porta un navegador.
Primer parany: no hi ha indicadors com a la Paris-Brest, o sigui que tens moltes possibilitats de perdre't.
Fins el primer control anem molt ràpids. La Mel ja hi és per dir que hem sortit més tard del previst i que tenim el vist-i-plau per anar 2 hores més tard. La gent del control són molt amables, mengem, bebem i continuem.
Quan arribem al segon control encara hi trobem gent, havien sortit els últims o sigui 2 hores abans que nosaltres, això ens demostra que anem molt ràpids. La Mel està allà. Em comença a fer mal darrere els genolls perquè porto el selló massa alt. Continuem.
El tercer control està a Washinborough en el km. 216. El mal de genolls ja és insuportable, li dic al Morales que no puc continuar; llavors s'arrisca a trencar el cargol de la tija i juntament amb dos més de l'organització, previament ha ruixat el cargol amb 3 en 1, aconsegueixen afluixar-lo i em pot abaixar el selló 2,5 cm.. Com que ja és de nit anem a dormir i a la matinada ens llevem i continuem el camí. La diferència és enorme, ja no em fa mal res i puc seguir els companys. Ara mateix el meu objectiu és continuar fins el següent control, i a partir d'aquest moment em vaig fixant aquesta fita per no tenir pressió, a més m'imagino arribant tots junts a Londres per tal de tenir la moral ben alta. En tot moment em sento recolzat.
Si no recordo malament el proper control on dormim és el de Alston, però el que si recordo és que ja estic fart de menjar mongetes sobre una torrada de pa de motlle (“beans”, com el mister però sense gràcia). En el control de Eskademuir parlo amb un francés que ja està de tornada, em comenta que aquell tram és durissim i no para de menjar (s'ha menjat tres vegades més del que he menjat jo). Ens desitjem sort i miro de no deixarme impressionar pel que m'ha dit. En el control de Traquair ens espera una sorpresa molt agradable: Pastissos, galetes i WISHKY. M'afarto de pastissos i galetes i tasto el wishky; ho trobo tot boníssim i comentem amb els companys que a la tornada farem una altra vegada els honors en aquest control.
Ara ja només ens falta arribar a Edimbourgh per tenir mitja feina feta. Comença a bufar el vent i cada vegada és més fort, però ve de cul. Al començar un port que hi ha abans del control es paren tots a pixar, jo continuo i aprofito el vent, no havia pujat mai tan de pressa, però no afluixo perque a la baixada no els podré seguir (no tinc plat). A dalt m'atrapa el Petri, després el Calderó i el Josep Mª. A la baixada m'haig d'aplanar sobre la bici sens pedalar i els vaig perdent de vista. Quasibé al final de la baixada m'atrapen el Pere, el Nasi, el Fons i el Campos, m'esperen i arribem tots junts al control. Una vegada allà veig que vé el mecànic de Londres que porta una maneta pel canvi de plat, la munta en 5 minuts, em diu que el probi i es despedeix. Jo li dóno les gràcies i vaig a menjar amb els altres. Estic totalment sorprés per aquest detall, en aquest moment per a mi era de vital importància, i em puja la moral per la tornada. Continuem la marxa. Tots menys el Campos que té mal de genoll i abandona. El recull la furgoneta perquè on n'hi caben dos n'hi caben tres.
Segon parany: El vent favorable ara s'ens torna en contra i baixant anem més a poc a poc que pujant. Ara entenc el francés que menjava tant.
Comença a poure. Quan arribem al control de les galetes aprofitem per menjar totes les que podem i continuem amb pluja fins el següent control. Es fa de nit i anem per una pujada llarga, plou i només es veuen algunes ovelles. El Josep Mª comença a xiular a unes quantes i aquestes corren davant nostre i s'hi afegeixen les que van atrapant. Sempre guarden la distància, quan ens apropem a elles torna a xiular i fan un trosset més fins que arriben a un tancat i hi van totes a dintre. A partir d'ara el Josep Mª té el títol de pastor d'ovelles.
Tercer parany: el mal temps.
A uns 30 km. abans d'arribar a Eskdalemuir la pluja es converteix amb tempesta, aigua a bots i barrals i vent fortíssim. El Nasi punxa una roda i ens hem de parar per canviar-la, jo tremolo de fred. Quan arribem el control està ple de gent que ens precedia, ens dutxem i canviem, el menjador es ple de gent dormint que no cabia al dormitori. Demanem hora per dormir i en la donen a les 3. Son les 2 i hem d'esperar. Estic assegut al menjador quan veig un rider que surt de sota una taula i que deixa les dues mantes (una per tapar-se i l'altre per terra), li demano si ja ha acabat i ocupo el seu lloc pensant que a les 3 em despertaré. A les 3 el Petri em busca però no em troba. Em desperto a les 3'15 i vaig cap al dormitori fins a les 6. El Nasi abandona en aquest control perquè ja no pot més, cap a la furgoneta perquè on caben dos en caben tres.
Des que hem sortit he perdut la noció del temps i de l'espai, però a partir d'aqui se m'accentua i tinc records que no sé on situar ben bé. Recordo anar tenint mal de genolls, estic pagant els primers 200 km. amb la tija massa alta. Recordo que parem en un poble a fer un café. En un altre poble parem en una cruilla esperant els de darrera, una senyora ens pregunta si necessitem alguna cosa, jo li demano aigua i el seu fill m'agafa el bidó entra corrents a casa i surt amb el bidó ple. Aquesta senyora ens demana d'on som i quan li diem que de Barcelona es posa a cantar i ballar la cançó de Barcelona de les Olimpiades. El Morales arreglant les bicis a cada control i la Joana preparant cafés i menjar.
La última etapa, com sol ser habitual, va ser la que va costar més. Tot i que era la més curta estavem esgotats, ja era de nit i la son ens dominava.
Varem arribar a Lee Valley cap a les 4 de la matinada quasibé sense forces per celebar-ho perque no haviem dormit. El Morales i companyia carreguen les bicis a la furgoneta i les bosses, nosaltres ens dutxem i ens preparem per la tornada. Anem cap a Dover perquè el ferry surt a les 12 del migdia, però l'aventura de la tornada fins a Manresa ja no l'explico.
Per a mi ha sigut una gran experiència, en la que he pogut compovar una vegada més que anar amb un equip de gent és determinant en els moment difícils i que la bicicleta és indispensable però no el més important, el més important és un mateix i qui tens al costat.
No pots publicar nous temes en aquest fòrum No pots respondre a temes en aquest fòrum No pots editar els teus missatges en aquest fòrum No pots esborrar els teus missatges aquest fòrum No pots votar a les enquestes en aquest fòrum
FAQ
Buscar
Grups d'Usuaris
Perfil
Inicia una sessió per veure els teus missatges privats
Iniciar Sessió
